El màgic món de l'internet. Sovint veig que la gent parla d'internet versus el món real, com si tot allò que passa en la xarxa fos una simulació que pots fer desaparèixer quan prement un botó. Tenir una personalitat a internet i una al carrer. Amistats de la xarxa pensades com fum. Romanços online que no són res més que material d'auto-complaença.
Suposo que deu ser diferent per aquells que no hi han crescut directament enganxats.
Suposo que deu ser diferent per aquells que no hi han crescut directament enganxats.
Recordo els dies de messenger, on miravem d'obrir-nos pas pel tenebrós camí de la pubertat (dir el tenebrós bosc de la pubertat seria massa obvi i poc elegant). Tot era molt complicat, llavors, i especialment estúpid. Va ser allà on vaig aprendre el significat de jerarquia: l'entramat social pre-adolescent era complex i perillós, sobretot si la teva prioritat era fer-te un lloc al nick d'algún dels reiets i reinetes de hotmail.
Amb els flogs tot va reorientar-se, per primera vegada teniem un espai per compartir i ostentar a més de d'interactuar. Aqui és on començava la ja vella problemàtica: si vols que et mirin, cal tenir alguna cosa interessant a mostrar. Metroflog i Fotolog van començar a usar-se com a dietaris personals: una foto per dia, acompanyada d'un text explicant-la. Cada cop que feies una sortida amb amics n'havies de deixar constància, i és que cada entrada al flog era ideada estratègicament contra possibles atacs dins o fora de la xarxa. El jovent té poca empatia i no entén la paraula crueltat; també passa que algunes tonteries prenen dimensions exagerades, clar. Així i tot, ser el primo o el margi de la classe podia esdevenir un estigma que t'encadenés en aquesta posició de pària social, quan als 14 anys l'única forma de reafirmar la pròpia vàlua és quanta gent està disposada a compartir amb tu l'hora del pati.
Així va iniciar-se una dinàmica que es consolida amb l'aparició de Facebook: vull prendre el meu espai i vull que els altres el reconeguin.
Tots sabem com funcionen ara les coses, des de llavors han sorgit un munt de plataformes i aplicacions que ens faciliten dur a terme aquesta croada per ser admirat. És natural partircipar-hi.
Amb internet tot ha passat a ser relatiu, podriem parlar d'un neo-nihilisme? En un click tens tot el món al teu abast, si no coneixes és perquè no vols. Amb pocs minuts pots prendre consciència dels milers de persones que et superen en allò que creies el teu fort. Rondant qualsevol xarxa social és fàcil trobar motius d'enveja, i és encara més fàcil prendre consciència de les poques coses que tens a envejar.
I aqui estem, enganxats a deixar plasmat a la xarxa el millor de nosaltres, a construir la nostra persona a través de tuits, selfies i likes, a fer-nos veure i fer-nos sentir, que tots sabem que l'internet és un país d'anònims, d'autors sense cara, un lloc molt més còmode des d'on existir.
Amb els flogs tot va reorientar-se, per primera vegada teniem un espai per compartir i ostentar a més de d'interactuar. Aqui és on començava la ja vella problemàtica: si vols que et mirin, cal tenir alguna cosa interessant a mostrar. Metroflog i Fotolog van començar a usar-se com a dietaris personals: una foto per dia, acompanyada d'un text explicant-la. Cada cop que feies una sortida amb amics n'havies de deixar constància, i és que cada entrada al flog era ideada estratègicament contra possibles atacs dins o fora de la xarxa. El jovent té poca empatia i no entén la paraula crueltat; també passa que algunes tonteries prenen dimensions exagerades, clar. Així i tot, ser el primo o el margi de la classe podia esdevenir un estigma que t'encadenés en aquesta posició de pària social, quan als 14 anys l'única forma de reafirmar la pròpia vàlua és quanta gent està disposada a compartir amb tu l'hora del pati.
Així va iniciar-se una dinàmica que es consolida amb l'aparició de Facebook: vull prendre el meu espai i vull que els altres el reconeguin.
Tots sabem com funcionen ara les coses, des de llavors han sorgit un munt de plataformes i aplicacions que ens faciliten dur a terme aquesta croada per ser admirat. És natural partircipar-hi.
Amb internet tot ha passat a ser relatiu, podriem parlar d'un neo-nihilisme? En un click tens tot el món al teu abast, si no coneixes és perquè no vols. Amb pocs minuts pots prendre consciència dels milers de persones que et superen en allò que creies el teu fort. Rondant qualsevol xarxa social és fàcil trobar motius d'enveja, i és encara més fàcil prendre consciència de les poques coses que tens a envejar.
I aqui estem, enganxats a deixar plasmat a la xarxa el millor de nosaltres, a construir la nostra persona a través de tuits, selfies i likes, a fer-nos veure i fer-nos sentir, que tots sabem que l'internet és un país d'anònims, d'autors sense cara, un lloc molt més còmode des d'on existir.
