Pop!

Sovint anomeno la Cultura Pop com alguna mena d'etiqueta màgica que engloba tot allò que vivim a través dels diferents mitjans d'expressió/comunicació. Admetré que no tinc el terme molt ben definit al meu cap, i que l'utilitzo més aviat per influència de tots aquests blogs americans que llegeixo. Podriem estar d'acord que parlem d'una cultura general destinada a promoure el seu propi consum massiu, independentment de la classe?

Hollywood podria ser coronada reina d'aquesta cultura inventada, i és molt interessant d'observar què se'n tradueix a les seves pel·lícules.

L'altre dia mentre veia Captain America, vaig caure que, 50 anys després, seguim fent pelis sobre bons i dolents en clau de nazis i americans. Durant l'última dècada més o menys, el nazi s'ha convertit en un arquetip filmogràfic, un recurs literàri com qualsevol altre. Hi ha un problema molt clar en la simplificació d'un personatge històric: la seva deshumanització, fent que oblidem que en qualsevol persona hi pot haver malícia, manca d'empatia i crueltat.

Sempre s'ha utilitzat el moviment nazi com a contrapunt recomfortant per una Europa moralment devastada, però ara s'ha convertit en una mena de caricatura; sembla que l'holocaust ja no és tabú, els seus autors es presenten com els malvats d'un conte infantil, repetint la fòrmula una i altra vegada. Un cop s'estandaritza l'arquetip, es perd el component històric, i per tant, s'allunya de la seva percepció com a realitat. Tota aquesta maniobra es fa només per enaltir la suposoada heroicitat de el corresponent arquetip americà, el lluitador que no s'està per collonades i ve a salvar a la vella Europa. És molt fàcil allunyar-se de la realitat de la guerra quan aquesta passa a milers de km de la teva terra i la teva gent. Imagineu una peli a l'estil Inglorious Bastards sobre la captura i mort de Bin Laden com a venjança de l'11-S ? No. Els motius són molt clars: reduïr un enemic a una caricatura en clau de propaganda patriòtica és una manca de respecte per les víctimes d'un fet històric real.

La cultura pop és aquesta ombra que s'apodera de tot per fer-ne una icona, un fals ídol per adorar. Es recrea en ella mateixa, ens convida a no crèixer: pel·lícules d'herois per no deixar morir el nen que portem dins, per encadenar-nos amb conviccions naïf. L'història ensucrada i mastegada, per a fer-nos oblidar tot allò que ens pugui haver ensenyat.

Arts

Jorge Gonzalez Araya

Make-up your mind!

Més d'un cop he sentit nois queixant-se que les noies que es pinten massa no són honestes, es veu que s'ofenen terriblement davan l'engany (sembla que si em pinto les parpelles verd metàl·lic es pensen que les tinc així i és reprovable per part meva fer-los víctimes de tal vilesa).

Si esteu familiaritzats amb els makeup tutorials de youtube, sabreu en nombre i èxit destaquen els "no-makeup makeup", acurats manuals de tècnica avançada on es mostra quins passos seguir per aconseguir la famosa bellesa natural. Apunto que ja de bones a primeres ens topem amb una contradicció lingüística i (sobretot) conceptual. Si natural és "allò tal com és", afegint bellesa al davant, la cosa canvia màgicament per "cenyeix-te als preceptes de bell que els mitjans presenten com a standard i fes que sembli que hi has nascut". 

Quin paper juga el maquillatge en el món que vivim? De fet, no hauria de ser més que un ornament, com els pircings, tatuatges o el tall de cabell. Sembla, però, que tenim encastat en la consciència que el maquillatge és per tapar i dissimular, i quan el seu ús va més enllà d'agradar a aquest ent misteriós que anomenem La Societat, passa a ser inadequat. 

Tinguem sempre present que és un producte a vendre: darrere de cada campanya publicitària hi ha tota una estratègia de màrqueting per fer que passi de decoració a necessitat. Tots coneixemen el joc, un estira i alfuixa de "ets lluny de ser com s'ha de ser" i "pots ser com s'ha de ser: compra tal", la no-acceptació d'un mateix mou més compradors que no la creativitat. 

Amb internet com a base de les nostres vides, som tot imatge. Les xarxes socials han provocat un ressorgiment de l'individualisme més radical; estem en contacte amb el món sencer, la consciència de la multitud, i per tant, de la nostra petitesa, ens porta a posar ènfasi en la construcció de la nostra persona, i no ha de ser per res dolent. 

Tot allò que afecta l'estètica, és un mitjà d'expressió d'un mateix. Pots projectar en imatge allò que vols que els altres percebin de tu, pots ressignificar la teva persona. La gràcia de tot això és que t'otorga poder sobre el teu cos, i aquest és el perill. Efectivament, ser capàç de decidir si decorar-te la cara o no (una cosa així de simple), pot ser un gest d'auto-afirmació, que et pot portar a decidir què comprar i què deixar de comprar.

Maneater