Click, Click, Click!

Porto a internet més temps del que m'atreveixo a admetre. He passat des de nena abusant-ne, i m'ha costat unes diòptries, sí, però voldria pensar que també m'ha servit per mantenir un pont amb el món i amb mi mateixa.

El màgic món de l'internet. Sovint veig que la gent parla d'internet versus el món real, com si tot allò que passa en la xarxa fos una simulació que pots fer desaparèixer quan prement un botó. Tenir una personalitat a internet i una al carrer. Amistats de la xarxa pensades com fum. Romanços online que no són res més que material d'auto-complaença.
Suposo que deu ser diferent per aquells que no hi han crescut directament enganxats.

Recordo els dies de messenger, on miravem d'obrir-nos pas pel tenebrós camí de la pubertat (dir el tenebrós bosc de la pubertat seria massa obvi i poc elegant). Tot era molt complicat, llavors, i especialment estúpid. Va ser allà on vaig aprendre el significat de jerarquia: l'entramat social pre-adolescent era complex i perillós, sobretot si la teva prioritat era fer-te un lloc al nick d'algún dels reiets i reinetes de hotmail.

Amb els flogs tot va reorientar-se, per primera vegada teniem un espai per compartir i ostentar a més de d'interactuar. Aqui és on començava la ja vella problemàtica: si vols que et mirin, cal tenir alguna cosa interessant a mostrar. Metroflog i Fotolog van començar a usar-se com a dietaris personals: una foto per dia, acompanyada d'un text explicant-la. Cada cop que feies una sortida amb amics n'havies de deixar constància, i és que cada entrada al flog era ideada estratègicament contra possibles atacs dins o fora de la xarxa. El jovent té poca empatia i no entén la paraula crueltat; també passa que algunes tonteries prenen dimensions exagerades, clar. Així i tot, ser el primo o el margi de la classe podia esdevenir un estigma que t'encadenés en aquesta posició de pària social, quan als 14 anys l'única forma de reafirmar la pròpia vàlua és quanta gent està disposada a compartir amb tu l'hora del pati.

Així va iniciar-se una dinàmica que es consolida amb l'aparició de Facebook: vull prendre el meu espai i vull que els altres el reconeguin.

Tots sabem com funcionen ara les coses, des de llavors han sorgit un munt de plataformes i aplicacions que ens faciliten dur a terme aquesta croada per ser admirat. És natural partircipar-hi.

Amb internet tot ha passat a ser relatiu, podriem parlar d'un neo-nihilisme? En un click tens tot el món al teu abast, si no coneixes és perquè no vols. Amb pocs minuts pots prendre consciència dels milers de persones que et superen en allò que creies el teu fort. Rondant qualsevol xarxa social és fàcil trobar motius d'enveja, i és encara més fàcil prendre consciència de les poques coses que tens a envejar.

I aqui estem, enganxats a deixar plasmat a la xarxa el millor de nosaltres, a construir la nostra persona a través de tuits, selfies i likes, a fer-nos veure i fer-nos sentir, que tots sabem que l'internet és un país d'anònims, d'autors sense cara, un lloc molt més còmode des d'on existir.

Movie Night

Cinc pel·lícules contra les nits feixugues:

• The Apartment (1960)
• Full Monty (1997)
• In Bruges (2008)
• Submarine (2011)
• Le Premier Jour du Rest de ta Vie (2008)

Female socialisation - Gia Milinovich

“You’re so pretty.
You’re adorable.
You’re beautiful.
You’re my beautiful little girl.
Sweet little lady.
Careful! Don’t get hurt!
Play nicely.
Don’t get dirty.
Stop that.
Be more ladylike.
Don’t eat too much.
Shhhh.
Quiet.
Girls are duuumb!
Girls have cooties.
No girls allowed.
Hahahahaha! You have boobs!
Look at her boobs!
Boobs!
Boobs!
Boobs!
Boobs!
Ewwwww. Periods are disgusting.
You’re disgusting.
That’s gross.
Hahahahaha! You’ve got your period.
Boobs!
Let me touch them!
I want to touch them!
Disgusting.
Slut.
You’re gross.
Whore.
Let me touch it.
Bitch.
I only want to touch it.
She’s a slut.
Virgin.
Slut.
Virgin.
Slut.
You slut.
Show me your tits.
Get ‘em out!
Slag.
You want it.
Take it.
Have it.
Swallow it.
Slut.
Whore.
Stupid bitch.
Fat bitch.
You’re not quite right for this.
I’m not sure you can do it.
Tits.
Cunt.
I just want to fuck you.
Come on, you want it.
You’re not confident enough.
You need more experience.
No one will take you seriously.
Slut.
You’re too emotional.
It’s just a joke.
Lighten up.
Smile.
I don’t care what you think.
I just want to fuck you.
Tits.
Don’t wear that.
Slut.
You’re getting fat.
You’re too messy.
Come on, it was a joke.
Don’t be such an idiot.
Why are you so tired?
If I’m honest, I’m not really interested.
You do it.
I’m busy.
I can’t I’m working.
You wake up with it.
You take care of it.
You’re messy.
I’m too busy, you do it.
You need to lose weight.
You don’t spend enough time with me.
You aren’t interesting.
You’re boring.
Really, I’m not interested in that.
You’re looking a bit tired.
You should take care of yourself more.
You should take care of me.
You’re looking a bit old.
You’re old.
Wrinkles.
Flabby.
Dull.
Grey.
Ugly.
Haggard.
Hag.
*invisible*”

Pop!

Sovint anomeno la Cultura Pop com alguna mena d'etiqueta màgica que engloba tot allò que vivim a través dels diferents mitjans d'expressió/comunicació. Admetré que no tinc el terme molt ben definit al meu cap, i que l'utilitzo més aviat per influència de tots aquests blogs americans que llegeixo. Podriem estar d'acord que parlem d'una cultura general destinada a promoure el seu propi consum massiu, independentment de la classe?

Hollywood podria ser coronada reina d'aquesta cultura inventada, i és molt interessant d'observar què se'n tradueix a les seves pel·lícules.

L'altre dia mentre veia Captain America, vaig caure que, 50 anys després, seguim fent pelis sobre bons i dolents en clau de nazis i americans. Durant l'última dècada més o menys, el nazi s'ha convertit en un arquetip filmogràfic, un recurs literàri com qualsevol altre. Hi ha un problema molt clar en la simplificació d'un personatge històric: la seva deshumanització, fent que oblidem que en qualsevol persona hi pot haver malícia, manca d'empatia i crueltat.

Sempre s'ha utilitzat el moviment nazi com a contrapunt recomfortant per una Europa moralment devastada, però ara s'ha convertit en una mena de caricatura; sembla que l'holocaust ja no és tabú, els seus autors es presenten com els malvats d'un conte infantil, repetint la fòrmula una i altra vegada. Un cop s'estandaritza l'arquetip, es perd el component històric, i per tant, s'allunya de la seva percepció com a realitat. Tota aquesta maniobra es fa només per enaltir la suposoada heroicitat de el corresponent arquetip americà, el lluitador que no s'està per collonades i ve a salvar a la vella Europa. És molt fàcil allunyar-se de la realitat de la guerra quan aquesta passa a milers de km de la teva terra i la teva gent. Imagineu una peli a l'estil Inglorious Bastards sobre la captura i mort de Bin Laden com a venjança de l'11-S ? No. Els motius són molt clars: reduïr un enemic a una caricatura en clau de propaganda patriòtica és una manca de respecte per les víctimes d'un fet històric real.

La cultura pop és aquesta ombra que s'apodera de tot per fer-ne una icona, un fals ídol per adorar. Es recrea en ella mateixa, ens convida a no crèixer: pel·lícules d'herois per no deixar morir el nen que portem dins, per encadenar-nos amb conviccions naïf. L'història ensucrada i mastegada, per a fer-nos oblidar tot allò que ens pugui haver ensenyat.

Arts

Jorge Gonzalez Araya

Make-up your mind!

Més d'un cop he sentit nois queixant-se que les noies que es pinten massa no són honestes, es veu que s'ofenen terriblement davan l'engany (sembla que si em pinto les parpelles verd metàl·lic es pensen que les tinc així i és reprovable per part meva fer-los víctimes de tal vilesa).

Si esteu familiaritzats amb els makeup tutorials de youtube, sabreu en nombre i èxit destaquen els "no-makeup makeup", acurats manuals de tècnica avançada on es mostra quins passos seguir per aconseguir la famosa bellesa natural. Apunto que ja de bones a primeres ens topem amb una contradicció lingüística i (sobretot) conceptual. Si natural és "allò tal com és", afegint bellesa al davant, la cosa canvia màgicament per "cenyeix-te als preceptes de bell que els mitjans presenten com a standard i fes que sembli que hi has nascut". 

Quin paper juga el maquillatge en el món que vivim? De fet, no hauria de ser més que un ornament, com els pircings, tatuatges o el tall de cabell. Sembla, però, que tenim encastat en la consciència que el maquillatge és per tapar i dissimular, i quan el seu ús va més enllà d'agradar a aquest ent misteriós que anomenem La Societat, passa a ser inadequat. 

Tinguem sempre present que és un producte a vendre: darrere de cada campanya publicitària hi ha tota una estratègia de màrqueting per fer que passi de decoració a necessitat. Tots coneixemen el joc, un estira i alfuixa de "ets lluny de ser com s'ha de ser" i "pots ser com s'ha de ser: compra tal", la no-acceptació d'un mateix mou més compradors que no la creativitat. 

Amb internet com a base de les nostres vides, som tot imatge. Les xarxes socials han provocat un ressorgiment de l'individualisme més radical; estem en contacte amb el món sencer, la consciència de la multitud, i per tant, de la nostra petitesa, ens porta a posar ènfasi en la construcció de la nostra persona, i no ha de ser per res dolent. 

Tot allò que afecta l'estètica, és un mitjà d'expressió d'un mateix. Pots projectar en imatge allò que vols que els altres percebin de tu, pots ressignificar la teva persona. La gràcia de tot això és que t'otorga poder sobre el teu cos, i aquest és el perill. Efectivament, ser capàç de decidir si decorar-te la cara o no (una cosa així de simple), pot ser un gest d'auto-afirmació, que et pot portar a decidir què comprar i què deixar de comprar.

Maneater

Cosetes

Som tristos o ens hi fem? Podria contar com passen els minuts, com em vaig acostant a l'etern del no res, mentre espero que alguna cosa brillant em captivi. Una estrella o un diamant, una cosa bella que valgui la pena i faci empetitir la consciència. Així i tot, sóc conscient de ben poques coses, però conec prou bé l'ombra que se m'arrepenja a l'esquena, xiuxiuejant sonorament.

Potser convindria tenir un pintallavis marró de sang seca, en comptes de vermell brillant, perquè no m'acusi d'enganyar amb falses aparences. Però com puc ser honesta, si m'enganyo a mi mateixa? Potser convindria arrencar-me la pell, ara que no tinc acné i abans no em surtin arrugues, per enmarcar-la com el meu gran triomf. Però com puc ser bonica amb un somriure de dentetes podrides? Si fos prou intel·ligent me les treuria totes, però pot ser que ja se m'hagi corcat el cap.

 Si no tinc res més que el que sóc i ni tansols sóc com he de ser, què hi ha d'aqui tornar-me no res?

Not your baby

<3

Arts

Antonín Leopold Dvořák va ser un important compositor de la segona meitat de s.XIX. D'origen bohèmi (part de l'actual República Txeca), forma part del segon romatincisme, lligat al moviment nacionalista així com influenciat per algunes tendències wagnerianes. 


De 1892 a 1895 va ser director del Conservatori de Nova York, i va ser l'any 1893 quan va compondre la Simfonia n. 9 en Mi Menor, més coneguda com a Simfonia del Nou Món.

Tot i no admetre influències directes en la seva obra, Dvořák va reivindicar el valor de la música indoamericana i negra com a part important del folklore americà. El compositor trobava en les seves cançons noves formes rítmiques i harmòniques que considerava crucials per al futur desenvolupament de la música occidental. 

No em veig en cor de fer res semblant a una anàlisi, només diré que cada tema individual i com s'encadenen entre ells, és màgia. 

 Great Wiener Philharmoniker dirigida per Karajan

1992

Arts

Oh, Winona..!

Oh, darling!

Fa més o menys un any vaig veure per primera vegada Breakfast at Tiffany's. Pot semblar estrany que hagués passat 19 anys de la meva vida sense haver-la vist, sent Audry Hepburn una de les icones vintage preferides de les nenes maques de ciutat, però sempre m'han fet mandra les coses massa ensucrades. Tot i així, després de llegir-me el llibre de Truman Capote, vaig pensar que la història no estava tan malament: parla de la Holly, una desgraciadeta més curta que llarga que ha anat espavilant-se com ha pogut vivint de la simpatia que desperta en els homes. Capote deixa clar que la pobra té problemes a l'hora d'establir relacions de manera normal: és una noia egoísta, no pot concebre la idea de compromís i té pànic a no poder volar lliure com un ocellet sempre que vulgui.
La veritat és que no és una gran novel.la, només ens presenta un personatge pel qui acabem sentint compassió; així comença com acaba.

Hollywood, com no podia ser d'altra manera, va sentir que calia dotar la història d'una mica més de romanticisme. Recordem que va ser rodada als anys seixanta, quan, per molts sostenidors que es cremessin, el cinema moralitzant seguia en primera línia. On s'és vist una història sobre una bogeta incapàç d'estar-se quieta sense un final a la Doris Day? Irremediablement la cosa havia d'acabar amb ella entenent que la declaració d'amor del seu veí era el millor que li podia passar, esborrant així tot trastorn mental que l'havia dut a viure com vivia.

Doncs resulta que això és el contrari del que va escriure Capote, i alhora, és el que tanta gent ha mamat com a veritat absoluta sobre la vida des de petits.

No importa quants problemes tinguis amb tu mateixa, quan trobis un home que es vulgui casar amb tu, tot es sol.lucionarà.

No importa com de malament del cap està aquesta noia tan mona, si li deixes ben clar que vols ser la seva parella, deixarà d'estar com un llum i viureu feliços. 

Push it, babe

De les coses que més m'angoixen del món en que vivim és com sovint he assimilat la meva pròpia deshumanització. Sé que el món és ple de desastres molt pitjors que viure en condició d'objecte sexual, però això no és motiu per perpetuar-ho.

He tingut sort de viure en un lloc on les xifres de casos d'abús i assalt sexual són molt inferiors a (per exemple) Estats Units, però amb les dues mans no en tindria prou per contar totes les experiències desagradables que he tingut. No és que sigui especialment atractiva, però sí que sóc de mides petites, o com se'm va dir una vegada: manejable. Per molta cara de mala llet que faci, cap noi deixarà d'incordiar-me per por a que m'hi torni (que podria, no ho dubteu).

Les noies som per follar, això ho sap tothom, el complement ideal del penis. Al final et creus que presentar-te com a objecte sexual forma part de ser dona, i comences a comprar-te sostenidors push-up en un intent d'assemblar-te una mica a l'única forma de representació femenina que veus als mitjans. Tot i així, mai acabes de ser del tot conscient de què significa això realment. Vull fingir que tinc més pit perquè l'exageració d'atributs sexuals em fan millor dona? Millor per a qui? Millor per a què?

No puc descriure què se sent amb 16 anys quan un tio que et dobla l'edat et murmura marranades en passar-te pel costat. Ens han ensenyat que és una manera de dir-nos que som boniques i que hauriem d'alegrar-nos que un home s'hagi fixat en el nostre potencial com a victima sexual, però la veritat és que et fa sentir com merda. En el moment que això passa és quan saps que ets carn i que com a tal no hi tens res a dir: un objecte.

Ja ho sabeu, nens: no violeu ni amenaceu a ningú amb la violació, i recordeu que tot allò que no està explicitament consentit, és violació (haver de convèncer a algú perquè tingui sexe amb vosaltres tampoc és consentiment i és molt trist).

Arts

by Toshio Saeki

Arts

Jennifer Connelli a Requiem for a Dream, 2000

(és bonica)

De lo espiritual en l'art (?)

Una vegada, un senyor amb un bigoti terrible va anunciar que Déu havia mort i que l'haviem mort nosaltres. Deixant de banda nihilismes i superhomes, es podria dir que el bon Nietzsche no anava molt desencaminat. Ja no necessitem el concepte de religió, de déu, sembla que hem trobat prous distraccions i pastilles per diluïr existencialismes i altres desesperacions. Tot i així, crec que sempre hauriem de ser conscients que quan parlem de cristianisme ja no parlem d'un culte mistèric sinó d'un fet cultural.

Tots sabem que l'entitat de l'Església ha fet algunes coses lletjes, i s'ha guanyat el rebuig de la major part de les noves generacions. Ha participat més aviat en la història com una estructura política, un membre dels estrats poderosos, és un ent independent de la pròpia tradició.
Portem desenes de segles de creences basades en el cristianisme, que han donat peu a importants corrents filosòfiques i obres d'art genials, i per tant, no podem simplement negar-ne la legimitat.

El cristianisme no es pot deslligar de la cultura occidental, no és una anècdota històrica en paral.lel amb l'evolució de la societat. Molt hàbils ells, els primers pares de l'església van decidir re-arranjar les festes i tradicions paganes de cada regió per impregnar-les del nou culte, de manera que amb el pas dels anys s'identifiquessin com a cristianes sense necessitat d'haver de competir amb amb els costums prèvis. Durant un bon període, també era l'església l'única que podia promoure art monumental. En l'aspecte artístic, però, el culte passa aviat a ser només una excusa, exerceix un suport per desenvolupar temes com el valor, el patiment, etc. Al renaixement hi ha un revifament de la popularitat dels temes bíblics, alhora que s'introdueixen els mitològics, tots dos com a metàfores i símbols dels grans temes que han tocat sempre la humanitat (generalment cursilades). El que eren icones de culte passen a ser exemples de moralitat; amb el pas dels anys es va perdent allò místic en la religió, s'impregna d'humanitat i s'interioritza com a cultura.

És lo religiós que ha fet sublim a l'art o l'art ha fet sublim lo religiós? Sigui com sigui avui en dia només ens queda l'obra mancada de tota espiritualitat, i així i tot,  la gent segueix i seguirà fent hores de cua per entrar a Sant Pere del Vaticà.

Arts

by Jeffrey Graetsch

Arts

Julia Fischer & Daniel Muller-Schott - Handel-Halvorsen Passacaglia

(sexe)

Arts

Henri de Toulouse-Lautrec as Artist and Model 

by Maurice Gilbert, 

1892 

Pensaments de diumenge #4

No sé ben bé com és que vaig decidir escriure en un blog. No és que tingui masses coses a dir, crec que més aviat el que tinc és poca gent a qui dir-les. En realitat és tot una excusa per articular els meus pensaments i no perdre el costum d'ordenar-los de tan en tant.

Segurament també té a veure amb tota aquesta història del narcissisme del que parlava a la meva primera entrada, tot i que no espero que ningú em faci massa cas.

Pot ser que necessiti deixar constància de mi mateixa? Sempre he pensat que si al final resultés ser un fantasma a lo Bruce Willis, no hi hauria tanta diferència pel que fa a la meva relació amb la resta del món.

Quines coses de dir, quines coses de pensar, en comptes d'estar preparant el treball sobre el pas de l'art mossàrab al primer romànic.

Choo-Choo Motherfucker

Avui vinc a queixar-me:

No sé si us hi haureu fixat mai, però sembla que tot allò relacionat amb Renfe va acompanyat d'una àura maligna que posa a tothom de mal humor, com un demèntor en el nostre avorrit món de muggles.

El tren és un ambient hostil. El servei en si ja dóna prous motius per estar enfadat amb el món, però la predisposició inicial de la gent no és molt favorable a un trajecte agradable. Cada cop que s'ha de pujar en un vagó, es desenvolupa tot un repertori d'empentes i trepitjades que ve a dir que no se't considera mereixedor de seient, i a vegades ni tan sols de poder-te agafar a les barres de ferro. Amb els meus 154cm d'alçada, he acabat desenvolupant una habilitat infalible per mantenir l'equilibri sense arribar a aguantar-me enlloc, però això no treu que sigui incòmode haver de passar 40 minuts de trajecte vigilant de no anar a parar a la falda de cap senyor. Perquè, Déu nos guard que aquella senyora que em treu 3 caps hagi d'aixecar una mica el braç per agafar-se a les barres del sostre, podent-se arrepenjar-se a les dels costats.

Cada cop que pujo en un tren veig com totes les senyores del vagó esperen ansioses que els hi causi alguna inconveniència per a poder constatar que aquest jovent no té cap respecte i que per tant no en mereix (dic senyores perquè sembla que als senyors mai els hi ha preocupat si m'hi arrambo massa sense voler, el problema dels senyors al transport públic és més aviat un tema de lleu assetjament sexual).

Suposo que a tots ens molesta, haver de compartir un espai tan petit amb persones que no coneixem, i a vegades és veritat que si no poses una mica de morro, la gent en fa el que vol, de tu. El problema és que, sovint, aquest convenciment que és necessària una lluita per la dignitat de la nostra persona entre la multitud, es converteix en mala educació i total despreocupament de la inconveniència dels altres.

En els 20 anys de vida que porto sent (massa) amable no he notat mai que comportés cap mena de calamitat horrible, mai entendré per què la gent no vol intentar fer del món un entorn menys merdós.

Arts

by Takato Yamamoto

Pensaments de diumenge #3

Sembla que a vegades necessitem inventar problemes per tal de sentir que la nostra vida no és grisa. Potser és que hem après que cal una tragèdia per arribar a aquella cosa anomenada final feliç? 

Tot això és culpa de Nietzche, que ens va matar a Déu i ara només ens tenim a nosaltres mateixos (una companyia encantadora).

Arts

By Jenny Holzer

Bitch

La cultura pop, de maneta amb el capitalisme, segueix un estricte procés de reconversió de les diferents formes de producció artística en valor capital (producte de consum, com bé vaticinava Warhol).
Quan és, que un fet cultural fonamentalment inmaterial, esdevé bé de consum? Ja que ens trobem en un món on sembla que a la gent li sobri el temps, combatre l'avorriment (o la possible presa de consciència de l'estat real de les classes treballadores, entre d'altres coses) és una necessitat. El fet cultural passa a ser un bé valorable en capital degut a la seva condició de producte que solventa una necessitat. Aquest nou estat ha portat a l'evolució i expansió de l'anomenada cultura pop, amb uns paràmetres i estructures cada cop més estandaritzades. S'ha fixat una fòrmula base per l'elaboració del producte, que inclou com a ingredient principal, la sexualitat femenina.

A partir d'aqui entrem en una extensa problemàtica que encara espero que algú em resolgui:
Sota la consideració que la dona té dues úniques finalitats, eròtica i reproductiva, és inevitable la creació d'una sèrie d'arquetips i classificacions per les diferents actituds previstes que se'n poden derivar. L'home és l'individu, subjecte, mentre que l'essència de la dona es limita a una dinàmica puta-verge, que s'utilitza per determinar la seva validesa com a tal. Com no podia ser d'una altra manera, tan si ets una cosa com una altra, perds.

La consciència i autonomia de la pròpia sexualitat és una forma d'empoderament, que, en les dones, històricament s'ha volgut sofocar. Cal reclamar aquesta capacitat de llibertat sobre els nostres cossos, hem de poder treure'ns la roba sense que sigui sota la demanda d'un home: proclames semblants han estat sempre la base del feminisme.

Quan la sexualitat és presentada com a producte de consum, respòn per força a una demanda, la seva finalitat és purament satisfer un públic, i comporta, inevitablement, la deshumanització de la dona com a individual, el subjecte passa a ser objecte.
Realment és complicat sortir-ne ben parada. Has de renunciar a una part real de la teva persona, que només serà vàlida sota petició masculina. Si pel contrari, decideixes expressar-te en la teva sexualitat, aquesta serà ressignificada (directa o indirectament) com a objecte de consum masculí.

La cultura pop mai serà un terreny que permeti el desenvolupament d'una expressió de sexualitat realment lliure i, per tant, és arriscat parlar d'ídols feministes. Cal recordar que en aquest context parlem sempre de productes de consum, destinats a un públic el més àmpli possible que reclama allò que les estructures d'una societat patriarcal li han dictat.

Arts

Lupita Nyong'o wears Prada

És difícil però no impossible

Lleva't i renta't la cara amb aigua freda. Somriu cada cop que passis davant d'un mirall.

No hi ha cap veu dins el teu cap, són els teus pròpis pensaments i els has de reconeixer com a tal. La consciència és el principi del control.

Res no té sentit si no li dones tu.

Troba una excusa per sortir al carrer, ni que sigui per pendre l'aire. Treu-te el pijama i posa't els teus texans preferits, desfes-te el manyoc que portes per monyo i pentina't. Pinta't els llavis d'un color ben viu, com més brillant millor. Camina a poc a poc i aixeca la vista del terra, mira la gent, els arbres i el cel.

Marca't fites i treballa per arribar-hi. Mica en mica però constant. Ocupa el teu cap amb com arribar a els objectius que has triat. L'obsessió i la rutina també poden ser sanes.

Cada persona del teu entorn té tot un món dins seu, ningú t'odia i ningú t'ignora. Simplement intenten sol.lucionar els seus embolics, com tu.

No dormis més de 9h i mai de dia.

Parla amb la gent. Relaxa't. Parla del temps, pregunta'ls sobre el seu cap de setmana, explica'ls coses sobre el teu gat. El contacte no és tan horrible com et penses, no el defugis.

Ordena el teu espai (físic i mental). Canvia els llençols, ordena l'armari. Fes llistes d'allò que has de fer i allò que vols fer.

Sigues sincer/a amb tu mateix/a.

Continua.

Arts

Will you bear my child? 

Rumiko Takahashi, 2004

Pensaments de diumenge #2

Les nenes també necessiten heroïnes.

La única noia del grup de guerrers que es mostra seriosa, distant i extremadament forta en una barreja d'atributs considerats masculíns però alhora d'aparença sobre-sexualitzada, no serveix com a heroïna.
La noia que anima al protagonista a lluitar sent simplement un contrapunt romàntic i res més que una línia secundària de la història, no serveix com a heroïna.

Aquests arquetips no són sinó complements per als herois, personatges plans que no es poden agafar per enlloc i per descomptat no poden servir de models per cap nena. I són la major part de representació femenina en llibres, comics i pel.lícules.

Generalment s'ha considerat que, en realitat, allò tradicionalment femení o representatiu de les noies no pot ser heroic, i per això quan es vol presentar una noia forta es dissenya un personatge masculí i se li afegeix pits, sempre intentant marcar distància amb tot allò més de noia: és un xicot més del grup, i per això se la valora i respecta.
Per altra banda quan sí que es fa ús de tots aquells elements més característics del model tradicional de feminitat és per presentar el que seria la princesa a rescatar, o sinó, la noia-premi per l'heroi.

Pot semblar una tonteria, però tots els infants busquen personatges per fixar-s'hi, jugar a imitar-los i pendre'ls com a model.

La idea de les magical girls no sembla tan ridícula, al cap i a la fi, oi?

Arts

Anton Konashuk

Arts

One day you will no longer be loved (that it should come to this…) VIII, 2013

Jake and Dinos Chapman

Smile

Mai he entès la dinàmica dels ambients de discoteca. Recordo que només li vaig trobar la gràcia durant l’època que hi entrava il.legalment, i les imatges que tinc més presents són de ties plorant al lavabo. 

És un ambient especial. No t’hi veus bé, no sents res i encara tens la possibilitat d’anar reduïnt la poca percepció sensorial a base de refinats cubates. Ideal per lligar, de fet. 

Hi ha una pista on se suposa que la gent ha de ballar, però que més aviat es reduïa en grups de tios donant cops de puny a l'aire i noies tocant-se el cabell alhora que intenten moure el cul (la Shakira ha fet molt mal a la meva generació), Amb un parell de TGVs la cosa ja es fa més suportable, i com a mínim, deixa d’importar-te què collons fer amb tu mateix.

Des de la meva experiència com a noieta de 16 anys que estrena top del Bershka per la nit, sempre em va desconcertar la forma d’interactuar que tenien alguns nois. Les pelis m’havien ensenyat que quan un tio vol tema et convida a una copa i et deixa anar un parell de frases ingenioses per captivar-te. Però es veu que no va així, la cosa. Tu eres a la pista, en formació tortuga amb el teu grupet d’amigues, fins que apareixia un tio, suposadament ballant, t’apartava del nucli i es llençava a la teva boca per procedir amb el magreig pertintent, que mai anava enlloc. 

Tret d’aquests petits lapses de temps a la pista, la major part de la nit consistia en donar voltes pel local, buscar alguna companya perduda, o en anar al lavabo: l’excusa perfecta per recuperar la vista, l’oïda, i lliurar-se d’aquell paio massa convençut del seu encant infalible. Era el meu moment preferit. A les 3 de la matinada, als lavabos de discoteca, totes les noies són un amor. Et tiren floretes, t’ajuden amb l’amiga borratxa i et fan confessións gratuïtes. És la màgia del lavabo (i del tequila). 

Sempre acabava les nits sense saber ben bé què havia passat, ni si realment havia passat res (cosa freqüent), i mica en mica tot em va anar semblant més estúpid.

Quin malgastar maquillatge. 

Prom Dance

L'altre dia em trobava casualment re-visionant capítols de Sensación de Vivir quan vaig topar amb en Dylan i la Brenda en una habitació d'hotel reservada per la nit del Baile de Primavera

No sé si us hi heu fixat, però sovint la pèrdua de la virginitat ens és presentada com una mena de ritual, una cerimònia que té lloc indefectiblement en el ball de graduació i que significarà un abans i un després. Primer de tot cal entendre què és tot això de la virginitat.
Si bé es podria dir que és un terme lingüístic per definir aquelles persones que no han participat en un acte sexual concret, el que hauriem de tenir tots clar és que és una construcció social, la resposta de la societat a un problema contextual que s'ha absorvit en el subconscient dels seus integrants com a element estructural, fins i tot quan ja no existeix l'anomenat problema (està clar que en un passat amb menys que mínims recursos anticonceptius i mèdics, el follar podia ser una qüestió molt seriosa).

El concepte de virginitat exerceix també com a eina de control repressiu. S'associa amb puresa, integritat, és un barem del valor d'una dona, el deure de la qual, per altra banda, és ser mare (amb tot el joc preparatori que comporta). És un carreró sense sortida: per tal de ser considerades dignes hem de deixar de ser allò que ells mateixos ens marquen com a deure. De moment només n'he sentit a parlar d'una, que va sortir-se'n.

El concepte de virginitat s'ha constituït com una mena de bé preuat de que la cheerleader entregarà al victoriós quarterback d'ulls blaus. Què significa, això? No estem parlant de premiar-lo amb la diversió de la pràctica, sinó d'un terme abstracte, inflat amb un valor subjectiu i intangible. Es tracta la virginitat com un bé intercanviable per mèrits i favors.

S'externalitza del pròpi cos de la dona, i de retruc s'externalitza la part essencial, lo físic.
Què perdem, quan perdem la virginitat? RES.

Apa, a disfrutar.

Arts

Camgirls project in progress, 2013

Pensaments de diumenge #1

Què té de deliciós lo material? Com ens hi hem enganxat tant? Més o menys tots hem passat alguna nit fent recerca a la xarxa sobre un producte concret, cada cop desitjant-lo més. Sempre serem conscients que no el necessitem, però tenim la necessitat de tenir-lo. Hi ha objectes més o menys pràctics, diverses formes de consum, però la gràcia del materialisme és que el valor que li otorguem és inmaterial.

Hi ha un procés de re-significació de l’objecte a partir de tot allò que hem après del nostre entorn del que mai ens podrem desprendre perquè, inevitablement, ho hem interioritzat com a estructures pròpies, ometent l'element racional.

És una adicció més, i no hauria de costar tant d’admetre. La droga del capitalisme avançat, si és que això té algún sentit.

Coses per fer una nit de dissabte a casa:

• Menjar
• Rutina d’exercicis per tenir el cul de la Kardashian
• Començar una sèrie (i possiblement acabar-la)
• Rememorar totes les cagades de quan tenies 16 anys 
• Escriure tuits passiu-agressius
• Eliminar gent del facebook
• Perdre’s per youtube
• Deprimir-se
• Animar-se
• Animar-se més
• Muntar-se una festa
• wiiii

Bona Nit

Selfie baby

He sentit molta gent queixar-se de que, amb les xarxes socials, s’ha perdut alguna mena d’essència màgica que la vida devia tenir abans. Se suposa que som males persones? Sovint se’ns titlla d’egocèntrics, i potser sigui veritat: vivim en un subjectivisme pitjor que el jove Werther, no ho nego, però tota circumstància respòn a una causa. 

Pot ser que no hi participem, però no podem negar que el nostre dia a dia estarà impregnat, a la força, per la maliciosa cultura pop. La vida, la gent, el talent… Tot esdevé un bé a vendre, i com a tal, CAL que sigui atractiu. 

Quin valor tenim com a producte? A vegades pot fer-se difícil creure’s capàç de res quan en aparença estem tan lluny de tot allò que la televisió diu que és bo. Amb les xarxes socials canalitzem la necessitat constatar que som vàlids, reafirmem el nostre valor com a persones buscant atenció, però es veu que això està malament i és lleig de fer, ens fa frívols i vanidosos. Així, se’ns demana perfecció però se’ns exigeix modèstia. Fàcil, eh? 

La nostra adicció a la pantalla no és sinó l’efecte d’un letal combinat de narcisime i ansietat social. 

Quan tot el que ens envolta ens desacredita, no necessitem amics, necessitem likes. Aquest egocentrisme és un mecanisme de supervivència, una sol.lució a un problema que ens han encolomat i del que ens han fet culpables. 

Recomano penjar unes 8 selfies al dia, 23 els dies que us sentiu secsis.