by Toshio Saeki
dilluns, 31 de març del 2014
dimecres, 26 de març del 2014
dissabte, 22 de març del 2014
De lo espiritual en l'art (?)
Una vegada, un senyor amb un bigoti terrible va anunciar que Déu havia mort i que l'haviem mort nosaltres. Deixant de banda nihilismes i superhomes, es podria dir que el bon Nietzsche no anava molt desencaminat. Ja no necessitem el concepte de religió, de déu, sembla que hem trobat prous distraccions i pastilles per diluïr existencialismes i altres desesperacions. Tot i així, crec que sempre hauriem de ser conscients que quan parlem de cristianisme ja no parlem d'un culte mistèric sinó d'un fet cultural.
Tots sabem que l'entitat de l'Església ha fet algunes coses lletjes, i s'ha guanyat el rebuig de la major part de les noves generacions. Ha participat més aviat en la història com una estructura política, un membre dels estrats poderosos, és un ent independent de la pròpia tradició.
Portem desenes de segles de creences basades en el cristianisme, que han donat peu a importants corrents filosòfiques i obres d'art genials, i per tant, no podem simplement negar-ne la legimitat.
El cristianisme no es pot deslligar de la cultura occidental, no és una anècdota històrica en paral.lel amb l'evolució de la societat. Molt hàbils ells, els primers pares de l'església van decidir re-arranjar les festes i tradicions paganes de cada regió per impregnar-les del nou culte, de manera que amb el pas dels anys s'identifiquessin com a cristianes sense necessitat d'haver de competir amb amb els costums prèvis. Durant un bon període, també era l'església l'única que podia promoure art monumental. En l'aspecte artístic, però, el culte passa aviat a ser només una excusa, exerceix un suport per desenvolupar temes com el valor, el patiment, etc. Al renaixement hi ha un revifament de la popularitat dels temes bíblics, alhora que s'introdueixen els mitològics, tots dos com a metàfores i símbols dels grans temes que han tocat sempre la humanitat (generalment cursilades). El que eren icones de culte passen a ser exemples de moralitat; amb el pas dels anys es va perdent allò místic en la religió, s'impregna d'humanitat i s'interioritza com a cultura.
És lo religiós que ha fet sublim a l'art o l'art ha fet sublim lo religiós? Sigui com sigui avui en dia només ens queda l'obra mancada de tota espiritualitat, i així i tot, la gent segueix i seguirà fent hores de cua per entrar a Sant Pere del Vaticà.
Tots sabem que l'entitat de l'Església ha fet algunes coses lletjes, i s'ha guanyat el rebuig de la major part de les noves generacions. Ha participat més aviat en la història com una estructura política, un membre dels estrats poderosos, és un ent independent de la pròpia tradició.
Portem desenes de segles de creences basades en el cristianisme, que han donat peu a importants corrents filosòfiques i obres d'art genials, i per tant, no podem simplement negar-ne la legimitat.
El cristianisme no es pot deslligar de la cultura occidental, no és una anècdota històrica en paral.lel amb l'evolució de la societat. Molt hàbils ells, els primers pares de l'església van decidir re-arranjar les festes i tradicions paganes de cada regió per impregnar-les del nou culte, de manera que amb el pas dels anys s'identifiquessin com a cristianes sense necessitat d'haver de competir amb amb els costums prèvis. Durant un bon període, també era l'església l'única que podia promoure art monumental. En l'aspecte artístic, però, el culte passa aviat a ser només una excusa, exerceix un suport per desenvolupar temes com el valor, el patiment, etc. Al renaixement hi ha un revifament de la popularitat dels temes bíblics, alhora que s'introdueixen els mitològics, tots dos com a metàfores i símbols dels grans temes que han tocat sempre la humanitat (generalment cursilades). El que eren icones de culte passen a ser exemples de moralitat; amb el pas dels anys es va perdent allò místic en la religió, s'impregna d'humanitat i s'interioritza com a cultura.
És lo religiós que ha fet sublim a l'art o l'art ha fet sublim lo religiós? Sigui com sigui avui en dia només ens queda l'obra mancada de tota espiritualitat, i així i tot, la gent segueix i seguirà fent hores de cua per entrar a Sant Pere del Vaticà.
dimecres, 19 de març del 2014
dilluns, 17 de març del 2014
diumenge, 16 de març del 2014
Pensaments de diumenge #4
No sé ben bé com és que vaig decidir escriure en un blog. No és que tingui masses coses a dir, crec que més aviat el que tinc és poca gent a qui dir-les. En realitat és tot una excusa per articular els meus pensaments i no perdre el costum d'ordenar-los de tan en tant.
Segurament també té a veure amb tota aquesta història del narcissisme del que parlava a la meva primera entrada, tot i que no espero que ningú em faci massa cas.
Pot ser que necessiti deixar constància de mi mateixa? Sempre he pensat que si al final resultés ser un fantasma a lo Bruce Willis, no hi hauria tanta diferència pel que fa a la meva relació amb la resta del món.
Quines coses de dir, quines coses de pensar, en comptes d'estar preparant el treball sobre el pas de l'art mossàrab al primer romànic.
Segurament també té a veure amb tota aquesta història del narcissisme del que parlava a la meva primera entrada, tot i que no espero que ningú em faci massa cas.
Pot ser que necessiti deixar constància de mi mateixa? Sempre he pensat que si al final resultés ser un fantasma a lo Bruce Willis, no hi hauria tanta diferència pel que fa a la meva relació amb la resta del món.
Quines coses de dir, quines coses de pensar, en comptes d'estar preparant el treball sobre el pas de l'art mossàrab al primer romànic.
dijous, 13 de març del 2014
Choo-Choo Motherfucker
Avui vinc a queixar-me:
No sé si us hi haureu fixat mai, però sembla que tot allò relacionat amb Renfe va acompanyat d'una àura maligna que posa a tothom de mal humor, com un demèntor en el nostre avorrit món de muggles.
No sé si us hi haureu fixat mai, però sembla que tot allò relacionat amb Renfe va acompanyat d'una àura maligna que posa a tothom de mal humor, com un demèntor en el nostre avorrit món de muggles.
El tren és un ambient hostil. El servei en si ja dóna prous motius per estar enfadat amb el món, però la predisposició inicial de la gent no és molt favorable a un trajecte agradable. Cada cop que s'ha de pujar en un vagó, es desenvolupa tot un repertori d'empentes i trepitjades que ve a dir que no se't considera mereixedor de seient, i a vegades ni tan sols de poder-te agafar a les barres de ferro. Amb els meus 154cm d'alçada, he acabat desenvolupant una habilitat infalible per mantenir l'equilibri sense arribar a aguantar-me enlloc, però això no treu que sigui incòmode haver de passar 40 minuts de trajecte vigilant de no anar a parar a la falda de cap senyor. Perquè, Déu nos guard que aquella senyora que em treu 3 caps hagi d'aixecar una mica el braç per agafar-se a les barres del sostre, podent-se arrepenjar-se a les dels costats.
Cada cop que pujo en un tren veig com totes les senyores del vagó esperen ansioses que els hi causi alguna inconveniència per a poder constatar que aquest jovent no té cap respecte i que per tant no en mereix (dic senyores perquè sembla que als senyors mai els hi ha preocupat si m'hi arrambo massa sense voler, el problema dels senyors al transport públic és més aviat un tema de lleu assetjament sexual).
Suposo que a tots ens molesta, haver de compartir un espai tan petit amb persones que no coneixem, i a vegades és veritat que si no poses una mica de morro, la gent en fa el que vol, de tu. El problema és que, sovint, aquest convenciment que és necessària una lluita per la dignitat de la nostra persona entre la multitud, es converteix en mala educació i total despreocupament de la inconveniència dels altres.
En els 20 anys de vida que porto sent (massa) amable no he notat mai que comportés cap mena de calamitat horrible, mai entendré per què la gent no vol intentar fer del món un entorn menys merdós.
Cada cop que pujo en un tren veig com totes les senyores del vagó esperen ansioses que els hi causi alguna inconveniència per a poder constatar que aquest jovent no té cap respecte i que per tant no en mereix (dic senyores perquè sembla que als senyors mai els hi ha preocupat si m'hi arrambo massa sense voler, el problema dels senyors al transport públic és més aviat un tema de lleu assetjament sexual).
Suposo que a tots ens molesta, haver de compartir un espai tan petit amb persones que no coneixem, i a vegades és veritat que si no poses una mica de morro, la gent en fa el que vol, de tu. El problema és que, sovint, aquest convenciment que és necessària una lluita per la dignitat de la nostra persona entre la multitud, es converteix en mala educació i total despreocupament de la inconveniència dels altres.
En els 20 anys de vida que porto sent (massa) amable no he notat mai que comportés cap mena de calamitat horrible, mai entendré per què la gent no vol intentar fer del món un entorn menys merdós.
diumenge, 9 de març del 2014
Pensaments de diumenge #3
Sembla que a vegades necessitem inventar problemes per tal de sentir que la nostra vida no és grisa. Potser és que hem après que cal una tragèdia per arribar a aquella cosa anomenada final feliç?
Tot això és culpa de Nietzche, que ens va matar a Déu i ara només ens tenim a nosaltres mateixos (una companyia encantadora).
dijous, 6 de març del 2014
Bitch
La cultura pop, de maneta amb el capitalisme, segueix un estricte procés de reconversió de les diferents formes de producció artística en valor capital (producte de consum, com bé vaticinava Warhol).
Quan és, que un fet cultural fonamentalment inmaterial, esdevé bé de consum? Ja que ens trobem en un món on sembla que a la gent li sobri el temps, combatre l'avorriment (o la possible presa de consciència de l'estat real de les classes treballadores, entre d'altres coses) és una necessitat. El fet cultural passa a ser un bé valorable en capital degut a la seva condició de producte que solventa una necessitat. Aquest nou estat ha portat a l'evolució i expansió de l'anomenada cultura pop, amb uns paràmetres i estructures cada cop més estandaritzades. S'ha fixat una fòrmula base per l'elaboració del producte, que inclou com a ingredient principal, la sexualitat femenina.
A partir d'aqui entrem en una extensa problemàtica que encara espero que algú em resolgui:
Sota la consideració que la dona té dues úniques finalitats, eròtica i reproductiva, és inevitable la creació d'una sèrie d'arquetips i classificacions per les diferents actituds previstes que se'n poden derivar. L'home és l'individu, subjecte, mentre que l'essència de la dona es limita a una dinàmica puta-verge, que s'utilitza per determinar la seva validesa com a tal. Com no podia ser d'una altra manera, tan si ets una cosa com una altra, perds.
La consciència i autonomia de la pròpia sexualitat és una forma d'empoderament, que, en les dones, històricament s'ha volgut sofocar. Cal reclamar aquesta capacitat de llibertat sobre els nostres cossos, hem de poder treure'ns la roba sense que sigui sota la demanda d'un home: proclames semblants han estat sempre la base del feminisme.
Quan la sexualitat és presentada com a producte de consum, respòn per força a una demanda, la seva finalitat és purament satisfer un públic, i comporta, inevitablement, la deshumanització de la dona com a individual, el subjecte passa a ser objecte.
Realment és complicat sortir-ne ben parada. Has de renunciar a una part real de la teva persona, que només serà vàlida sota petició masculina. Si pel contrari, decideixes expressar-te en la teva sexualitat, aquesta serà ressignificada (directa o indirectament) com a objecte de consum masculí.
La cultura pop mai serà un terreny que permeti el desenvolupament d'una expressió de sexualitat realment lliure i, per tant, és arriscat parlar d'ídols feministes. Cal recordar que en aquest context parlem sempre de productes de consum, destinats a un públic el més àmpli possible que reclama allò que les estructures d'una societat patriarcal li han dictat.
Quan és, que un fet cultural fonamentalment inmaterial, esdevé bé de consum? Ja que ens trobem en un món on sembla que a la gent li sobri el temps, combatre l'avorriment (o la possible presa de consciència de l'estat real de les classes treballadores, entre d'altres coses) és una necessitat. El fet cultural passa a ser un bé valorable en capital degut a la seva condició de producte que solventa una necessitat. Aquest nou estat ha portat a l'evolució i expansió de l'anomenada cultura pop, amb uns paràmetres i estructures cada cop més estandaritzades. S'ha fixat una fòrmula base per l'elaboració del producte, que inclou com a ingredient principal, la sexualitat femenina.
A partir d'aqui entrem en una extensa problemàtica que encara espero que algú em resolgui:
Sota la consideració que la dona té dues úniques finalitats, eròtica i reproductiva, és inevitable la creació d'una sèrie d'arquetips i classificacions per les diferents actituds previstes que se'n poden derivar. L'home és l'individu, subjecte, mentre que l'essència de la dona es limita a una dinàmica puta-verge, que s'utilitza per determinar la seva validesa com a tal. Com no podia ser d'una altra manera, tan si ets una cosa com una altra, perds.
La consciència i autonomia de la pròpia sexualitat és una forma d'empoderament, que, en les dones, històricament s'ha volgut sofocar. Cal reclamar aquesta capacitat de llibertat sobre els nostres cossos, hem de poder treure'ns la roba sense que sigui sota la demanda d'un home: proclames semblants han estat sempre la base del feminisme.
Quan la sexualitat és presentada com a producte de consum, respòn per força a una demanda, la seva finalitat és purament satisfer un públic, i comporta, inevitablement, la deshumanització de la dona com a individual, el subjecte passa a ser objecte.
Realment és complicat sortir-ne ben parada. Has de renunciar a una part real de la teva persona, que només serà vàlida sota petició masculina. Si pel contrari, decideixes expressar-te en la teva sexualitat, aquesta serà ressignificada (directa o indirectament) com a objecte de consum masculí.
La cultura pop mai serà un terreny que permeti el desenvolupament d'una expressió de sexualitat realment lliure i, per tant, és arriscat parlar d'ídols feministes. Cal recordar que en aquest context parlem sempre de productes de consum, destinats a un públic el més àmpli possible que reclama allò que les estructures d'una societat patriarcal li han dictat.
dimarts, 4 de març del 2014
dilluns, 3 de març del 2014
És difícil però no impossible
Lleva't i renta't la cara amb aigua freda. Somriu cada cop que passis davant d'un mirall.
No hi ha cap veu dins el teu cap, són els teus pròpis pensaments i els has de reconeixer com a tal. La consciència és el principi del control.
Res no té sentit si no li dones tu.
Troba una excusa per sortir al carrer, ni que sigui per pendre l'aire. Treu-te el pijama i posa't els teus texans preferits, desfes-te el manyoc que portes per monyo i pentina't. Pinta't els llavis d'un color ben viu, com més brillant millor. Camina a poc a poc i aixeca la vista del terra, mira la gent, els arbres i el cel.
Marca't fites i treballa per arribar-hi. Mica en mica però constant. Ocupa el teu cap amb com arribar a els objectius que has triat. L'obsessió i la rutina també poden ser sanes.
Cada persona del teu entorn té tot un món dins seu, ningú t'odia i ningú t'ignora. Simplement intenten sol.lucionar els seus embolics, com tu.
No dormis més de 9h i mai de dia.
Parla amb la gent. Relaxa't. Parla del temps, pregunta'ls sobre el seu cap de setmana, explica'ls coses sobre el teu gat. El contacte no és tan horrible com et penses, no el defugis.
Ordena el teu espai (físic i mental). Canvia els llençols, ordena l'armari. Fes llistes d'allò que has de fer i allò que vols fer.
Sigues sincer/a amb tu mateix/a.
Continua.
No hi ha cap veu dins el teu cap, són els teus pròpis pensaments i els has de reconeixer com a tal. La consciència és el principi del control.
Res no té sentit si no li dones tu.
Troba una excusa per sortir al carrer, ni que sigui per pendre l'aire. Treu-te el pijama i posa't els teus texans preferits, desfes-te el manyoc que portes per monyo i pentina't. Pinta't els llavis d'un color ben viu, com més brillant millor. Camina a poc a poc i aixeca la vista del terra, mira la gent, els arbres i el cel.
Marca't fites i treballa per arribar-hi. Mica en mica però constant. Ocupa el teu cap amb com arribar a els objectius que has triat. L'obsessió i la rutina també poden ser sanes.
Cada persona del teu entorn té tot un món dins seu, ningú t'odia i ningú t'ignora. Simplement intenten sol.lucionar els seus embolics, com tu.
No dormis més de 9h i mai de dia.
Parla amb la gent. Relaxa't. Parla del temps, pregunta'ls sobre el seu cap de setmana, explica'ls coses sobre el teu gat. El contacte no és tan horrible com et penses, no el defugis.
Ordena el teu espai (físic i mental). Canvia els llençols, ordena l'armari. Fes llistes d'allò que has de fer i allò que vols fer.
Sigues sincer/a amb tu mateix/a.
Continua.
diumenge, 2 de març del 2014
Pensaments de diumenge #2
Les nenes també necessiten heroïnes.
La única noia del grup de guerrers que es mostra seriosa, distant i extremadament forta en una barreja d'atributs considerats masculíns però alhora d'aparença sobre-sexualitzada, no serveix com a heroïna.
La noia que anima al protagonista a lluitar sent simplement un contrapunt romàntic i res més que una línia secundària de la història, no serveix com a heroïna.
Aquests arquetips no són sinó complements per als herois, personatges plans que no es poden agafar per enlloc i per descomptat no poden servir de models per cap nena. I són la major part de representació femenina en llibres, comics i pel.lícules.
Generalment s'ha considerat que, en realitat, allò tradicionalment femení o representatiu de les noies no pot ser heroic, i per això quan es vol presentar una noia forta es dissenya un personatge masculí i se li afegeix pits, sempre intentant marcar distància amb tot allò més de noia: és un xicot més del grup, i per això se la valora i respecta.
Per altra banda quan sí que es fa ús de tots aquells elements més característics del model tradicional de feminitat és per presentar el que seria la princesa a rescatar, o sinó, la noia-premi per l'heroi.
Pot semblar una tonteria, però tots els infants busquen personatges per fixar-s'hi, jugar a imitar-los i pendre'ls com a model.
La idea de les magical girls no sembla tan ridícula, al cap i a la fi, oi?
La única noia del grup de guerrers que es mostra seriosa, distant i extremadament forta en una barreja d'atributs considerats masculíns però alhora d'aparença sobre-sexualitzada, no serveix com a heroïna.
La noia que anima al protagonista a lluitar sent simplement un contrapunt romàntic i res més que una línia secundària de la història, no serveix com a heroïna.
Aquests arquetips no són sinó complements per als herois, personatges plans que no es poden agafar per enlloc i per descomptat no poden servir de models per cap nena. I són la major part de representació femenina en llibres, comics i pel.lícules.
Generalment s'ha considerat que, en realitat, allò tradicionalment femení o representatiu de les noies no pot ser heroic, i per això quan es vol presentar una noia forta es dissenya un personatge masculí i se li afegeix pits, sempre intentant marcar distància amb tot allò més de noia: és un xicot més del grup, i per això se la valora i respecta.
Per altra banda quan sí que es fa ús de tots aquells elements més característics del model tradicional de feminitat és per presentar el que seria la princesa a rescatar, o sinó, la noia-premi per l'heroi.
Pot semblar una tonteria, però tots els infants busquen personatges per fixar-s'hi, jugar a imitar-los i pendre'ls com a model.
La idea de les magical girls no sembla tan ridícula, al cap i a la fi, oi?
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)