Arts

Oh, Winona..!

Oh, darling!

Fa més o menys un any vaig veure per primera vegada Breakfast at Tiffany's. Pot semblar estrany que hagués passat 19 anys de la meva vida sense haver-la vist, sent Audry Hepburn una de les icones vintage preferides de les nenes maques de ciutat, però sempre m'han fet mandra les coses massa ensucrades. Tot i així, després de llegir-me el llibre de Truman Capote, vaig pensar que la història no estava tan malament: parla de la Holly, una desgraciadeta més curta que llarga que ha anat espavilant-se com ha pogut vivint de la simpatia que desperta en els homes. Capote deixa clar que la pobra té problemes a l'hora d'establir relacions de manera normal: és una noia egoísta, no pot concebre la idea de compromís i té pànic a no poder volar lliure com un ocellet sempre que vulgui.
La veritat és que no és una gran novel.la, només ens presenta un personatge pel qui acabem sentint compassió; així comença com acaba.

Hollywood, com no podia ser d'altra manera, va sentir que calia dotar la història d'una mica més de romanticisme. Recordem que va ser rodada als anys seixanta, quan, per molts sostenidors que es cremessin, el cinema moralitzant seguia en primera línia. On s'és vist una història sobre una bogeta incapàç d'estar-se quieta sense un final a la Doris Day? Irremediablement la cosa havia d'acabar amb ella entenent que la declaració d'amor del seu veí era el millor que li podia passar, esborrant així tot trastorn mental que l'havia dut a viure com vivia.

Doncs resulta que això és el contrari del que va escriure Capote, i alhora, és el que tanta gent ha mamat com a veritat absoluta sobre la vida des de petits.

No importa quants problemes tinguis amb tu mateixa, quan trobis un home que es vulgui casar amb tu, tot es sol.lucionarà.

No importa com de malament del cap està aquesta noia tan mona, si li deixes ben clar que vols ser la seva parella, deixarà d'estar com un llum i viureu feliços. 

Push it, babe

De les coses que més m'angoixen del món en que vivim és com sovint he assimilat la meva pròpia deshumanització. Sé que el món és ple de desastres molt pitjors que viure en condició d'objecte sexual, però això no és motiu per perpetuar-ho.

He tingut sort de viure en un lloc on les xifres de casos d'abús i assalt sexual són molt inferiors a (per exemple) Estats Units, però amb les dues mans no en tindria prou per contar totes les experiències desagradables que he tingut. No és que sigui especialment atractiva, però sí que sóc de mides petites, o com se'm va dir una vegada: manejable. Per molta cara de mala llet que faci, cap noi deixarà d'incordiar-me per por a que m'hi torni (que podria, no ho dubteu).

Les noies som per follar, això ho sap tothom, el complement ideal del penis. Al final et creus que presentar-te com a objecte sexual forma part de ser dona, i comences a comprar-te sostenidors push-up en un intent d'assemblar-te una mica a l'única forma de representació femenina que veus als mitjans. Tot i així, mai acabes de ser del tot conscient de què significa això realment. Vull fingir que tinc més pit perquè l'exageració d'atributs sexuals em fan millor dona? Millor per a qui? Millor per a què?

No puc descriure què se sent amb 16 anys quan un tio que et dobla l'edat et murmura marranades en passar-te pel costat. Ens han ensenyat que és una manera de dir-nos que som boniques i que hauriem d'alegrar-nos que un home s'hagi fixat en el nostre potencial com a victima sexual, però la veritat és que et fa sentir com merda. En el moment que això passa és quan saps que ets carn i que com a tal no hi tens res a dir: un objecte.

Ja ho sabeu, nens: no violeu ni amenaceu a ningú amb la violació, i recordeu que tot allò que no està explicitament consentit, és violació (haver de convèncer a algú perquè tingui sexe amb vosaltres tampoc és consentiment i és molt trist).