Push it, babe

De les coses que més m'angoixen del món en que vivim és com sovint he assimilat la meva pròpia deshumanització. Sé que el món és ple de desastres molt pitjors que viure en condició d'objecte sexual, però això no és motiu per perpetuar-ho.

He tingut sort de viure en un lloc on les xifres de casos d'abús i assalt sexual són molt inferiors a (per exemple) Estats Units, però amb les dues mans no en tindria prou per contar totes les experiències desagradables que he tingut. No és que sigui especialment atractiva, però sí que sóc de mides petites, o com se'm va dir una vegada: manejable. Per molta cara de mala llet que faci, cap noi deixarà d'incordiar-me per por a que m'hi torni (que podria, no ho dubteu).

Les noies som per follar, això ho sap tothom, el complement ideal del penis. Al final et creus que presentar-te com a objecte sexual forma part de ser dona, i comences a comprar-te sostenidors push-up en un intent d'assemblar-te una mica a l'única forma de representació femenina que veus als mitjans. Tot i així, mai acabes de ser del tot conscient de què significa això realment. Vull fingir que tinc més pit perquè l'exageració d'atributs sexuals em fan millor dona? Millor per a qui? Millor per a què?

No puc descriure què se sent amb 16 anys quan un tio que et dobla l'edat et murmura marranades en passar-te pel costat. Ens han ensenyat que és una manera de dir-nos que som boniques i que hauriem d'alegrar-nos que un home s'hagi fixat en el nostre potencial com a victima sexual, però la veritat és que et fa sentir com merda. En el moment que això passa és quan saps que ets carn i que com a tal no hi tens res a dir: un objecte.

Ja ho sabeu, nens: no violeu ni amenaceu a ningú amb la violació, i recordeu que tot allò que no està explicitament consentit, és violació (haver de convèncer a algú perquè tingui sexe amb vosaltres tampoc és consentiment i és molt trist).