Arts

Anton Konashuk

Arts

One day you will no longer be loved (that it should come to this…) VIII, 2013

Jake and Dinos Chapman

Smile

Mai he entès la dinàmica dels ambients de discoteca. Recordo que només li vaig trobar la gràcia durant l’època que hi entrava il.legalment, i les imatges que tinc més presents són de ties plorant al lavabo. 

És un ambient especial. No t’hi veus bé, no sents res i encara tens la possibilitat d’anar reduïnt la poca percepció sensorial a base de refinats cubates. Ideal per lligar, de fet. 

Hi ha una pista on se suposa que la gent ha de ballar, però que més aviat es reduïa en grups de tios donant cops de puny a l'aire i noies tocant-se el cabell alhora que intenten moure el cul (la Shakira ha fet molt mal a la meva generació), Amb un parell de TGVs la cosa ja es fa més suportable, i com a mínim, deixa d’importar-te què collons fer amb tu mateix.

Des de la meva experiència com a noieta de 16 anys que estrena top del Bershka per la nit, sempre em va desconcertar la forma d’interactuar que tenien alguns nois. Les pelis m’havien ensenyat que quan un tio vol tema et convida a una copa i et deixa anar un parell de frases ingenioses per captivar-te. Però es veu que no va així, la cosa. Tu eres a la pista, en formació tortuga amb el teu grupet d’amigues, fins que apareixia un tio, suposadament ballant, t’apartava del nucli i es llençava a la teva boca per procedir amb el magreig pertintent, que mai anava enlloc. 

Tret d’aquests petits lapses de temps a la pista, la major part de la nit consistia en donar voltes pel local, buscar alguna companya perduda, o en anar al lavabo: l’excusa perfecta per recuperar la vista, l’oïda, i lliurar-se d’aquell paio massa convençut del seu encant infalible. Era el meu moment preferit. A les 3 de la matinada, als lavabos de discoteca, totes les noies són un amor. Et tiren floretes, t’ajuden amb l’amiga borratxa i et fan confessións gratuïtes. És la màgia del lavabo (i del tequila). 

Sempre acabava les nits sense saber ben bé què havia passat, ni si realment havia passat res (cosa freqüent), i mica en mica tot em va anar semblant més estúpid.

Quin malgastar maquillatge. 

Prom Dance

L'altre dia em trobava casualment re-visionant capítols de Sensación de Vivir quan vaig topar amb en Dylan i la Brenda en una habitació d'hotel reservada per la nit del Baile de Primavera

No sé si us hi heu fixat, però sovint la pèrdua de la virginitat ens és presentada com una mena de ritual, una cerimònia que té lloc indefectiblement en el ball de graduació i que significarà un abans i un després. Primer de tot cal entendre què és tot això de la virginitat.
Si bé es podria dir que és un terme lingüístic per definir aquelles persones que no han participat en un acte sexual concret, el que hauriem de tenir tots clar és que és una construcció social, la resposta de la societat a un problema contextual que s'ha absorvit en el subconscient dels seus integrants com a element estructural, fins i tot quan ja no existeix l'anomenat problema (està clar que en un passat amb menys que mínims recursos anticonceptius i mèdics, el follar podia ser una qüestió molt seriosa).

El concepte de virginitat exerceix també com a eina de control repressiu. S'associa amb puresa, integritat, és un barem del valor d'una dona, el deure de la qual, per altra banda, és ser mare (amb tot el joc preparatori que comporta). És un carreró sense sortida: per tal de ser considerades dignes hem de deixar de ser allò que ells mateixos ens marquen com a deure. De moment només n'he sentit a parlar d'una, que va sortir-se'n.

El concepte de virginitat s'ha constituït com una mena de bé preuat de que la cheerleader entregarà al victoriós quarterback d'ulls blaus. Què significa, això? No estem parlant de premiar-lo amb la diversió de la pràctica, sinó d'un terme abstracte, inflat amb un valor subjectiu i intangible. Es tracta la virginitat com un bé intercanviable per mèrits i favors.

S'externalitza del pròpi cos de la dona, i de retruc s'externalitza la part essencial, lo físic.
Què perdem, quan perdem la virginitat? RES.

Apa, a disfrutar.

Arts

Camgirls project in progress, 2013

Pensaments de diumenge #1

Què té de deliciós lo material? Com ens hi hem enganxat tant? Més o menys tots hem passat alguna nit fent recerca a la xarxa sobre un producte concret, cada cop desitjant-lo més. Sempre serem conscients que no el necessitem, però tenim la necessitat de tenir-lo. Hi ha objectes més o menys pràctics, diverses formes de consum, però la gràcia del materialisme és que el valor que li otorguem és inmaterial.

Hi ha un procés de re-significació de l’objecte a partir de tot allò que hem après del nostre entorn del que mai ens podrem desprendre perquè, inevitablement, ho hem interioritzat com a estructures pròpies, ometent l'element racional.

És una adicció més, i no hauria de costar tant d’admetre. La droga del capitalisme avançat, si és que això té algún sentit.

Coses per fer una nit de dissabte a casa:

• Menjar
• Rutina d’exercicis per tenir el cul de la Kardashian
• Començar una sèrie (i possiblement acabar-la)
• Rememorar totes les cagades de quan tenies 16 anys 
• Escriure tuits passiu-agressius
• Eliminar gent del facebook
• Perdre’s per youtube
• Deprimir-se
• Animar-se
• Animar-se més
• Muntar-se una festa
• wiiii

Bona Nit

Selfie baby

He sentit molta gent queixar-se de que, amb les xarxes socials, s’ha perdut alguna mena d’essència màgica que la vida devia tenir abans. Se suposa que som males persones? Sovint se’ns titlla d’egocèntrics, i potser sigui veritat: vivim en un subjectivisme pitjor que el jove Werther, no ho nego, però tota circumstància respòn a una causa. 

Pot ser que no hi participem, però no podem negar que el nostre dia a dia estarà impregnat, a la força, per la maliciosa cultura pop. La vida, la gent, el talent… Tot esdevé un bé a vendre, i com a tal, CAL que sigui atractiu. 

Quin valor tenim com a producte? A vegades pot fer-se difícil creure’s capàç de res quan en aparença estem tan lluny de tot allò que la televisió diu que és bo. Amb les xarxes socials canalitzem la necessitat constatar que som vàlids, reafirmem el nostre valor com a persones buscant atenció, però es veu que això està malament i és lleig de fer, ens fa frívols i vanidosos. Així, se’ns demana perfecció però se’ns exigeix modèstia. Fàcil, eh? 

La nostra adicció a la pantalla no és sinó l’efecte d’un letal combinat de narcisime i ansietat social. 

Quan tot el que ens envolta ens desacredita, no necessitem amics, necessitem likes. Aquest egocentrisme és un mecanisme de supervivència, una sol.lució a un problema que ens han encolomat i del que ens han fet culpables. 

Recomano penjar unes 8 selfies al dia, 23 els dies que us sentiu secsis.