No sé si us hi heu fixat, però sovint la pèrdua de la virginitat ens és presentada com una mena de ritual, una cerimònia que té lloc indefectiblement en el ball de graduació i que significarà un abans i un després. Primer de tot cal entendre què és tot això de la virginitat.
Si bé es podria dir que és un terme lingüístic per definir aquelles persones que no han participat en un acte sexual concret, el que hauriem de tenir tots clar és que és una construcció social, la resposta de la societat a un problema contextual que s'ha absorvit en el subconscient dels seus integrants com a element estructural, fins i tot quan ja no existeix l'anomenat problema (està clar que en un passat amb menys que mínims recursos anticonceptius i mèdics, el follar podia ser una qüestió molt seriosa).
El concepte de virginitat exerceix també com a eina de control repressiu. S'associa amb puresa, integritat, és un barem del valor d'una dona, el deure de la qual, per altra banda, és ser mare (amb tot el joc preparatori que comporta). És un carreró sense sortida: per tal de ser considerades dignes hem de deixar de ser allò que ells mateixos ens marquen com a deure. De moment només n'he sentit a parlar d'una, que va sortir-se'n.
El concepte de virginitat s'ha constituït com una mena de bé preuat de que la cheerleader entregarà al victoriós quarterback d'ulls blaus. Què significa, això? No estem parlant de premiar-lo amb la diversió de la pràctica, sinó d'un terme abstracte, inflat amb un valor subjectiu i intangible. Es tracta la virginitat com un bé intercanviable per mèrits i favors.
S'externalitza del pròpi cos de la dona, i de retruc s'externalitza la part essencial, lo físic.
Què perdem, quan perdem la virginitat? RES.
Apa, a disfrutar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada