He sentit molta gent queixar-se de que, amb les xarxes socials, s’ha perdut alguna mena d’essència màgica que la vida devia tenir abans. Se suposa que som males persones? Sovint se’ns titlla d’egocèntrics, i potser sigui veritat: vivim en un subjectivisme pitjor que el jove Werther, no ho nego, però tota circumstància respòn a una causa.
Pot ser que no hi participem, però no podem negar que el nostre dia a dia estarà impregnat, a la força, per la maliciosa cultura pop. La vida, la gent, el talent… Tot esdevé un bé a vendre, i com a tal, CAL que sigui atractiu.
Quin valor tenim com a producte? A vegades pot fer-se difícil creure’s capàç de res quan en aparença estem tan lluny de tot allò que la televisió diu que és bo.
Amb les xarxes socials canalitzem la necessitat constatar que som vàlids, reafirmem el nostre valor com a persones buscant atenció, però es veu que això està malament i és lleig de fer, ens fa frívols i vanidosos. Així, se’ns demana perfecció però se’ns exigeix modèstia. Fàcil, eh?
La nostra adicció a la pantalla no és sinó l’efecte d’un letal combinat de narcisime i ansietat social.
Quan tot el que ens envolta ens desacredita, no necessitem amics, necessitem likes.
Aquest egocentrisme és un mecanisme de supervivència, una sol.lució a un problema que ens han encolomat i del que ens han fet culpables.
Recomano penjar unes 8 selfies al dia, 23 els dies que us sentiu secsis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada