No sé si us hi haureu fixat mai, però sembla que tot allò relacionat amb Renfe va acompanyat d'una àura maligna que posa a tothom de mal humor, com un demèntor en el nostre avorrit món de muggles.
El tren és un ambient hostil. El servei en si ja dóna prous motius per estar enfadat amb el món, però la predisposició inicial de la gent no és molt favorable a un trajecte agradable. Cada cop que s'ha de pujar en un vagó, es desenvolupa tot un repertori d'empentes i trepitjades que ve a dir que no se't considera mereixedor de seient, i a vegades ni tan sols de poder-te agafar a les barres de ferro. Amb els meus 154cm d'alçada, he acabat desenvolupant una habilitat infalible per mantenir l'equilibri sense arribar a aguantar-me enlloc, però això no treu que sigui incòmode haver de passar 40 minuts de trajecte vigilant de no anar a parar a la falda de cap senyor. Perquè, Déu nos guard que aquella senyora que em treu 3 caps hagi d'aixecar una mica el braç per agafar-se a les barres del sostre, podent-se arrepenjar-se a les dels costats.
Cada cop que pujo en un tren veig com totes les senyores del vagó esperen ansioses que els hi causi alguna inconveniència per a poder constatar que aquest jovent no té cap respecte i que per tant no en mereix (dic senyores perquè sembla que als senyors mai els hi ha preocupat si m'hi arrambo massa sense voler, el problema dels senyors al transport públic és més aviat un tema de lleu assetjament sexual).
Suposo que a tots ens molesta, haver de compartir un espai tan petit amb persones que no coneixem, i a vegades és veritat que si no poses una mica de morro, la gent en fa el que vol, de tu. El problema és que, sovint, aquest convenciment que és necessària una lluita per la dignitat de la nostra persona entre la multitud, es converteix en mala educació i total despreocupament de la inconveniència dels altres.
En els 20 anys de vida que porto sent (massa) amable no he notat mai que comportés cap mena de calamitat horrible, mai entendré per què la gent no vol intentar fer del món un entorn menys merdós.
Cada cop que pujo en un tren veig com totes les senyores del vagó esperen ansioses que els hi causi alguna inconveniència per a poder constatar que aquest jovent no té cap respecte i que per tant no en mereix (dic senyores perquè sembla que als senyors mai els hi ha preocupat si m'hi arrambo massa sense voler, el problema dels senyors al transport públic és més aviat un tema de lleu assetjament sexual).
Suposo que a tots ens molesta, haver de compartir un espai tan petit amb persones que no coneixem, i a vegades és veritat que si no poses una mica de morro, la gent en fa el que vol, de tu. El problema és que, sovint, aquest convenciment que és necessària una lluita per la dignitat de la nostra persona entre la multitud, es converteix en mala educació i total despreocupament de la inconveniència dels altres.
En els 20 anys de vida que porto sent (massa) amable no he notat mai que comportés cap mena de calamitat horrible, mai entendré per què la gent no vol intentar fer del món un entorn menys merdós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada